Una petita història de l’orígen dels testos d’embaràs

20220129_161823

Encara que les nàusees, l’increment del volum de les mames i altres símptomes s’encarreguen en la majoria dels casos de pressuposar de la presència d’un embaràs, el més normal és que una dona vulgui saber si està embarassada el més aviat possible.

Fins i tot quan els coneixements mèdics eren pràcticament inexistents, ja hi havia sospites que alguna cosa a l’orina podria servir com a indicador, ja que la immensa majoria d’eines predictives utilitzades al llarg de la història es basaven a analitzar aquest fluid corporal. Sí que és cert que moltes vegades les tècniques utilitzades eren força incorrectes, però almenys sabien per on començar a buscar.

Avui dia, se sap que quan una dona està embarassada per la seva orina que conté grans quantitats de gonadotropina coriònica humana (hCG), una hormona secretada primer per l’embrió en desenvolupament i després per la placenta. La seva funció principal és evitar que es degeneri el cos luti, com passaria al cicle menstrual d’una dona que no està embarassada. D’aquesta manera, s’afavoreix la secreció de l’hormona progesterona, que alhora afavoreix que l’úter es prepari per implantar el futur embrió al seu interior.

Avui dia, la majoria de les dones poden comprar una prova d’embaràs, a qualsevol farmàcia, i saber si estan o no embarassades des de la comoditat de casa. Algunes marques ens diuen fins i tot el de quantes setmanes estàs embarassada. Però aquest petit-gran invent, és una cosa relativament moderna. Anem a veure com s’ho feien abans:

A l‘Antic Egipte, pels volts del 1350 aC, la dona que es creia estava embarassada, havia d’orinar sobre llavors de blat i ordi durant diversos dies. Segons un papir: “Si l’ordi creix, tindrà un nen baró. Si el blat creix, tindrà una nena. Si cap no creix, no està embarassada”. Encara que sembla una prova molt rara, el 1963 es va fer una prova d’aquesta teoria i es va comprovar que el 70% de les vegades, l’orina de les dones embarassades promovia el creixement de les llavors, per contra, l’orina de les dones no embarassades i dels homes no ocasionava res.

Primers tests del segle XX: el sacrifici dels rosegadors i posteriorment de les granotes.

No va ser fins a la dècada de 1920 quan els científics van reconèixer l’hormona específica que afecta la formació del cos luti: la gonadotropina coriònica humana (hCG), la qual es troba a les dones embarassades. Gràcies a aquest descobriment, el 1927 es va començar a fer la prova A-Z, on s’injectava orina de la dona, en una rata o ratolí immadur. Si la dona no estava embarassada, no hi hauria cap reacció. Però si hi havia embaràs, la rata mostraria una reacció com si estigués en zel.

Va arribar la dècada de 1960, l’única manera de saber si estaves embarassada durant les primeres setmanes, era buscar una visita amb el metge, deixar una mostra d’orina i esperar dues setmanes per obtenir-ne els resultats, Us imagineu una dona d’avui en dia esperant dues setmanes en saber si està o no embarassada? amb aquest món d’impaciència el qual vivim? Aquest prova era coneguda com la prova d’inhibició de l’hemaglutinació, i s’utilitzava hCG purificada barrejada amb una mostra d’orina i anticossos contra hCG.

En aquesta època la dissenyadora gràfica Margaret Crane va inventar el famós Predictor, la primera prova d’embaràs casolana. Margaret treballava en una companyia farmacèutica, i es va adonar del laboriós procés de col·locar en una línia els tubs d’assaig, plens d’orina i reactius, i deixar-los sobre una superfície de mirall. Eventualment els tubs d’assaig mostraven un cercle vermell que es reflectia al mirall.

Ella estava segura que una prova casolana seria molt útil, i que les dones havien de saber si estaven embarassades sense haver d’esperar un parell de setmanes. Per tant es va proposar millorar-ne la seva presentació. Després d’un treball exigent durant molt de temps va arribar al prototip final, el qual consistia en un kit amb un goter, un vial amb diversos reactius, un suport i un mirall.

El 1971, Margaret va patentar el seu disseny, anomenant-lo “Predictor”, encara que després li va cedir la patent a la companyia farmacèutica on treballava, i mai no en va rebre compensació. No obstant això, la prova “Predictor” no va ser llançada al mercat immediatament. El 1978 van començar a aparèixer els primers anuncis publicitaris als Estats Units.